La companyia dÉSirVAbb té la finalitat de comunicar a través del moviment. Neix motivada per la dansa i pels viatges, i en definitiva, per tot allò que es mou (i en consequència mou la resta) i està irremediablement viu.
És una compañía que néix d’una forma fresca i vital, i està interessada en promoure la dansa d’una forma lúdica i profunda al mateix temps.
dÉSirVAbb està interessada per aquells espectacles que manténen l’ aventura dels inicis de la dansa, allà on encara es conserva aquella atmòsfera de celebració que no deixa que arribi a ser mai una mostra d’art estàtic, de fred anàlisi, o d’empremptes perdudes convertides en un allau de pell morta que ja ha perdut el sentit.
(Aquesta motivació s’ha incrementat després d’assistir per error o "casualitat", a espectacles amb aquest "índole" massa marcat.)
Busquem conservar aquella engruna de desitg (désir) que sempre ha motivat al cos de l’home a posar-se en marxa, i a cercar el moviment.
El projecte de "El hilo intercontinental" parla d’aquest viatge, d’aquest trajecte traçat entre les dues representants de la companyia que partim de dos punts allunyats del mapa.
La primera proposta que tenim en ment parteix d’una historia de dualitats. Les principals coreògrafes i ballarines som dues dones, i podriem dir que tot vé d’aquesta "doble" idea (que va surgir mentre visitàvem l’Impulstanz de Viena). L’eix central del projecte girarà constantment sobre aquest punt. Tenint en compte la nostra concepció d’espectacle estem obertes a la interacció de medis i no descartem treballar amb algún coreògraf convidat si el projecte ho requereix. També contemplem la idea de treballar amb artistes visuals i amb músics.
Atenent al text que adjuntem a continuació, anirem obrint espais a que aquesta història de dos punts de vista (dues nacionalitats) pugui adquirir una dimensió més àmplia i el més vital possible. Ens interessa que la peça es transmeti des d’ un indret quotidià i vivencial.
"Esta es una historia de dualidades. Dos mujeres dividen el espacio y se enfrentan a él de formas distintas, en distinto contexto y circunstancia. La evidencia de los polos opuestos es igual de fuerte como de frágil ruptura, y la convicción de los roles se desmonta a menudo con facilidad. La división de espacios y la independencia de los personajes es también simbólica y un tanto anecdótica, en cuanto a que puede fusionarse o intercambiarse en pocos segundos, sin previa anunciación. El límite que los separa es una especie de eco que propaga la persona y su mundo circundante (personal, social, histórico), eco que al encontrarse frente a frente, traspasa el espejo del otro. Estos dos ecos comparten, a veces sin saberlo, un mismo espacio, pero no saben siempre ser conscientes de esa unidad que los sostiene, y tienden a transformarlo en un espacio cruzado por una fisura imaginaria. Podría ser una historia que habla de la forzada búsqueda de la individualidad, esta arma tan necesaria cómo absurda (y tan fomentada en nuestra sociedad contemporánea). Puede hablar también de la forma de relacionarse del individuo con su entorno, con el espacio y con los que habitan en él; de cómo todo esto puede ser un viaje lleno de distintas tonalidades y procesos. El proceso y la transición de un estado al otro es también importante, porque el hilo que siguen (todos estos estados del ser humano) es el fino engranaje que permite, debido a su sutileza, el no darnos cuenta de su existencia, y el sorprendernos de cómo hemos llegado de A a B y viceversa. Dicho esto, podemos volver a decir que es una historia de dualidades, pero añadiendo ahora que es una historia de dualidades porque es una historia de unidad, y que es una historia de unidad porque comprende y esconde en sí misma infinitas dualidades que la equilibran. Todo depende que cómo enfoquemos."
Aquest enfoc fugisser, vital i en constant moviment, aquestes arrels transportables i susceptibles a la tranformació, seràn el nostre motor. Donat que no hi ha res estable, i que la societat es mou, el cos es mou, viatjarem mitjançant la dansa com a medi de transport. Estem a favor dels espectacles que mouen (que mouen al públic) i poden traçar algún pont directe a l’espectador. Allò popular, i perquè no, festiu, està dins de la nostra relació amb el terme espectacle. La dansa com a mitjà de comunicació i d’unió entre els membres que assisteixen a la "festa".
Com citàvem a dalt de tot,
« El cos en moviment és la representació del canvi.
Si la comprensió arriba a través del cos, haurem de dir també que el cos canvia i es transforma constantment.
També, que el cos es mou després de sentir que el seu interior es mou.
I que cada moviment que un fa denota una manera de comprendre les coses. »
Artísticament, el cos crea també dibuixos ben clars a l’espai, com aquell d’un pinzell. Per exemple, en el cas de « l’acció poètica », el moviment d’un cos expressa el discurs que vol dir. En un altre cas, el de la dansa o del teatre, l’importància del cos en moviment és evident. El cos és l’instrument fonamental que ho diu tot.
Nicolas Bourriaud parla també del gest :
« Mouvement du corps révélant un état psychologique ou visant à exprimer une idée. La gestuelle est l’ensemble des opérations nécessaires mises en jeu par la production d’œuvres d’art, de sa fabrication à la production de signes périphériques (actions, événements, anecdotes). »
Aquest gest artístic és el resultat d’algú que és molt conscient del seu cos i dels seus actes. Per comunicar allò que un vol comunicar, s’ha de ser conscient. Tot allò que un fa pot entrar dins l’imatge que es dóna al públic.
Si l’obra que un mostra al públic parteix evidentment del nostre esprit i del nostre cos, aquest darrer, al meu parer, ha de ser el nostre primer objecte d’estudi.
Dins les arts de l’espectacle, es fa més visible aquesta idea. Allà, el cos és veritablement el primer objecte d’estudi.
Dins « L’art de jouir », Onfray parla del cos hedonista. El cos hedonista és aquest cos que reprèn el cos com a objecte de culte, i abandona la idea de que l’esprit sigui superior a ell.
« La vie est la somme des mouvements de tout le corps ; le sentiment et la pensée font partie de ces mouvements. La chair est donc le lieu où s’impriment les sensations, l’espace fini et limité dans lequel s’entrechoquent les énergies, les courants, les dynamiques. En dehors de ce vitalisme contenu dans la forme d’un corps, il n’y a rien. D’où la notion, centrale dans le système sadien, de solipsisme. »
Nosaltres parlarem del « cos hedonista » en tant a aquest cos que es mou primerament seguint l’emprempta d’un primer desitg.
